Tradicionalment, el concepte excursionisme ha tingut un sentit ampli que ha abraçat diferents formes d’apropar-se al medi natural, des de les més esportives, com ara caminar o acampar, fins a les culturals, científiques i reivindicatives, com ara la botànica, la geografia, la geologia, l’ecologia, el folklore, etc.

Amb els temps, l’especialització de les diferents activitats i una raonable pèrdua de romanticisme, el terme ha esdevingut més esportiu, però sense deixar de mantenir-se indissociable de la terra que es trepitja, i conseqüentment, de la idea de país, de la seva gent, del seu paisatge i de la identificació amb totes aquestes coses.

El terreny de joc de l’excursionisme sempre és la natura, i a diferència de la majoria dels esports, no hi ha un factor competitiu, ja que no es busca cap marca i no hi ha cap lluita per les medalles. L’excursionisme és l’enfrontament de l’home amb la natura, mogut per motivacions personals complexes i, a vegades, inconscients.

A més, l’excursionista no va sol, sempre va en grup. Aquest fet convida a la convivència i a tot el que això comporta: problemes comunitaris d’organització, responsabilitat, etc., però, al final, sempre pesa més el costat positiu.