Antigament, els pobladors de les valls creien que les
muntanyes estaven poblades per feres i esperits, i només
els pastors i els caçadors s’atrevien tímidament
a pujar-hi, i per necessitat. Va ser a finals del segle
XVIII, amb el romanticisme, quan la muntanya va deixar
de ser un lloc malèfic, i es va passar a l’extrem
contrari, és a dir, a la idealització absoluta.
Tradicionalment, el concepte excursionisme ha tingut
un sentit ampli que ha abraçat diferents formes
d’apropar-se al medi natural, des de les més
esportives, com ara caminar o acampar, fins a les culturals,
científiques i reivindicatives, com ara la botànica,
la geografia, la geologia, l’ecologia, el folklore,
etc.
Amb els temps, l’especialització de les
diferents activitats i una raonable pèrdua de
romanticisme, el terme ha esdevingut més esportiu,
però sense deixar de mantenir-se indissociable
de la terra que es trepitja, i conseqüentment,
de la idea de país, de la seva gent, del seu
paisatge i de la identificació amb totes aquestes
coses.
El terreny de joc de l’excursionisme sempre és
la natura, i a diferència de la majoria dels
esports, no hi ha un factor competitiu, ja que no es
busca cap marca i no hi ha cap lluita per les medalles.
L’excursionisme és l’enfrontament
de l’home amb la natura, mogut per motivacions
personals complexes i, a vegades, inconscients.
A més, l’excursionista no va sol, sempre
va en grup. Aquest fet convida a la convivència
i a tot el que això comporta: problemes comunitaris
d’organització, responsabilitat, etc.,
però, al final, sempre pesa més el costat
positiu.